Aquesta setmana ens hem trobat amb Ester Molins, la seva directora, perquè ens expliqui com és el seu projecte d’escola integradora.
Fa 33 anys que feu educació bilingüe amb llengua de signes,… d’on va sorgir la idea?
Fa 33 anys que existim però la intervenció amb modalitat bilingüe de llengua de signes ha sigut un procés.
Els primers anys de la creació de l’escola van ser un temps de re-situació. Veníem d’un centre d’educació especial que tenia uns 200 alumnes sords entre els 4 i els 18 anys que s’atenien en modalitat oralista per ensenyar-los.
Això no vol dir que la llengua de signes no fos present a l’escola; al pati es comunicaven amb llengua de signes, els docents en tenien un cert coneixement, però no hi havia la voluntat expressa de fer l’aprenentatge en llengua de signes. De fet en aquella època se l’anomenava «lenguaje mimico». En aquest sentit hi ha hagut un procés d’evolució important.
A l’obrir l’escola al barri continuàvem tenint les aules d’educació especial amb nens grans que no van poder ser integrats, convivint amb aules ordinàries de nens oïdors i nens sords petits integrats.
On vam començar les primeres experiències amb llengua de signes va ser en aquestes aules d’educació especial amb nens sords grans que no acabaven d’evolucionar perquè el que nosaltres els hi demanàvem era el retorn amb llengua parlada oral.
Aleshores vam començar a intervenir en llengua de signes i vam veure que hi havia canvis; canvis emocionals, canvis relacionals i acadèmics en els alumnes i mica en mica aquesta experiència es va anar exportant a la resta de l’escola, a les aules d’integració.
Que emocionant! Des d’aleshores vau seguir treballant amb aules on hi havia sords i oïdors barrejats?
Sí, a partir d’aquell moment han estat barrejats. La nostra voluntat era crear una escola d’educació conjunta, d’integració. Era el moment polític i social en què la integració era un valor innovador del que nosaltres també volíem participar.
Tot un repte… sou una escola pionera, exemple d’educació inclusiva per a moltes escoles…
Si parlem de Catalunya, sí, ha estat un projecte pioner.
Hi ha hagut altres centres que han desenvolupat experiències bilingües en situació d’integració inspirades en la nostra escola, però, en general, tenen menys alumnes que nosaltres.
D’on vénen els vostres alumnes?
D’arreu de Barcelona i de molts llocs de les comarques properes. Hem tingut nanos de Martorell, d’Arenys, de Canet, de Barberà del Vallès,…
Podries pensar que caldria crear més escoles bilingües per a nens sords, però això faria que el projecte no fos realment bilingüe.
Ens expliques aquest detall?
La modalitat bilingüe parteix de la base de què hi ha d’haver agrupament d’infants sords. Fer modalitat bilingüe amb un sol alumne és una experiència de bilingüisme però no és el context idoni.
Cal que hi hagi el màxim possible de nens i nenes signants, i el màxim de docents possible competents en llengua de signes.
Si posem els alumnes sords en un context lingüístic de llengua de signes en qualitat i en quantitat, l’aniran adquirint de forma natural, de la mateixa manera que un alumne oïdor adquireix la llengua oral.
Aquest és doncs un dels objectius del projecte?
Sí, i que els infants sords aconsegueixin desenvolupar al màxim les seves capacitats personals, emocionals, relacionals, acadèmiques i lingüístiques.
Mestres, logopedes, vetlladores… tothom ha de tenir molt clar el seu rol…
Sí, tenim una mitjana de 3 infants sords a cada aula i tenen dues franges de treball diferenciat al llarg del dia.
Una part del matí estan al grup classe amb els seus companys oïdors i hi ha 2 docents a l’aula: la mestra del grup classe que és plantilla de l’escola i la o el logopeda del CREDA Pere Barnils que fa la traducció a la llengua de signes i el suport a l’alumnat sord.
I l’altre part del dia els infants sords es troben només entre sords per treballar les matèries més lingüístiques: llengua escrita catalana, anglès, castellà, logopèdia, llengua de signes,…
En aquestes estones de treball lingüístic intentem ajuntar infants de 2 o 3 cursos perquè hi hagi més interacció, que sigui una situació més normalitzada i social i no tan individual. Les sessions de logopèdia, però, sí que són individuals o en parella.
També hi ha infants sords amb altres dificultats associades que necessiten el suport d’una vetlladora. Ara mateix tenim tres vetlladores, totes competents en llengua de signes i una d’elles sorda.
I què passa a l’hora del pati? Juguen junts sords i oïdors?
Depèn de l’època i el moment, dels nens, de les edats,…
Per una banda, l’esport propicia molt el joc conjunt i integrador. Però també és un fenomen cada vegada més omnipresent als patis de les escoles que hem de començar a gestionar molt seriosament.
A partir de 3er i 4rt comencen a jugar a jocs de normes semi-esportius com el de matar conills,… i aquest tipus de joc també afavoreix molt la integració entre sords i oïdors.
Però quan el tipus de joc és més simbòlic hi ha menys interacció perquè tan uns com d’altres busquen la comunicació fluïda perquè el joc funcioni. Aleshores fan grups de joc de sords i d’oïdors sovint per separat.
Sovint estan més còmodes jugant i relacionant-se entre sords, perquè estan més relaxats. Però això no vol dir que no estiguin integrats en el grup classe.
La integració és poder estar junts des de la nostra diferència…
Al pati no hi ha traducció per part dels adults?
No, però els nens i nenes oïdors aprenen llengua de signes pel context i la convivència, i a més a més tenen una hora a la setmana d’ensenyament específic de llengua de signes.
Per això els oïdors saben com comunicar-se amb els sords, saben que els han de mirar a la cara, usar l’expressió corporal i facial, i que si no se’n surten han de cridar a algú altre perquè pugui fer la mediació lingüística.
És clar, van trobant la manera de comunicar-se… aquest sistema deu tenir molts beneficis per als alumnes…
Sí, pel que fa als sords partim de la base de què la llengua oral pot tenir un desenvolupament molt divers en funció de l’infant, del seu grau de sordesa, de les seves capacitats en discriminació auditiva i de producció oral. Per tant, cada infant sord té un grau de sordesa i un nivell oral diferent.
Potser aquest desenvolupament de la llengua oral no és prou ràpid i funcional per garantir un ple desenvolupament lingüístic de l’infant, però això la llengua de signes sí que ho permet perquè és una llengua complerta per la qual l’alumne sord no té cap barrera per adquirir-la de manera natural.
Això garanteix que tingui una llengua primera per comunicar-se, per poder referir-se als altres amb un codi lingüístic i no un assenyalament, expressar les seves emocions, relacionar-se amb els companys… i acadèmicament això garanteix que hi hagi menys llacunes de les que hi ha quan l’ensenyament es fa només en llengua oral.
I els avantatges per als infants oïdors, quins són?
Pels nens i nenes oïdors el primer gran avantatge és conèixer una altra llengua. A més a més, el fet que hi hagi dos docents a classe i que una de les docents el que fa és fer accessible el contingut beneficia a alguns alumnes oïdors que necessiten un ritme més pautat.
Una anècdota que sempre expliquem: com que aprenen l’alfabet dactilològic, de vegades aprenen abans el signe de l’alfabet signat que la lletra escrita i això els ajuda i reforça en l’aprenentatge de l’escriptura.
La diversitat de necessitats dins l’aula també deu ser molt enriquidora…
Sí, els nostres nens i nenes tenen molt clar que s’ha d’atendre la diferència i ho respecten, tot i que poden haver-hi conflictes com a qualsevol grup.
En una classe sempre hi ha 3 o 4 nens que són molt hàbils signant, un gruix que en saben bastant i d’altres que no tenen massa interès, però tots aconsegueixen comunicar-se amb més o menys fluïdesa.
Moltes famílies de nens i nenes oïdors expressen la voluntat de portar els seus fills a l’Escola Tres Pins precisament pel projecte bilingüe, pel fet que el seu fill conviurà amb la diferència.
Què en pensen els alumnes de tot aquest projecte de bilingüisme?
Un dia els hi vaig preguntar als alumnes de sisè: Què ha significat per a vosaltres l’escolarització en modalitat bilingüe? Creieu que és important que ho fem així?
Una nena que tenia una corba auditiva molt bona i un bon domini de la llengua oral em va respondre: jo parlo bé, però de vegades no ho entenc tot. Jo sóc conscient que hi ha coses que em ballen i que em perdo perquè no domino totalment la llengua oral. Però moltes vegades els mestres us penseu que ho he entès tot perquè parlo bé. I això em sap greu. Penseu que sí que ho entenc i que potser és que no m’esforço prou… Poder fer servir la llengua de signes ens ajuda molt.
La integració no ha de tallar les ales des del punt de vista acadèmic, perquè sinó, no és vàlida.
La integració o inclusió ha d’oferir un context en el que hi hagi el màxim de diversitat possible…
Sí, exacte, però tu no els pots obligar a ser amics amb tothom, cadascú s’associa amb qui l’interessa, perquè en el nostre cas, les relacions les mediatitza molt la llengua. No és un problema de discapacitat sinó de llengua.
Així doncs, la vostra escola es considera escola ordinària o escola d’educació especial?
Escola ordinària.
Però seria important que l’administració tingués en compte que tot i que som una escola ordinària estem donant una educació especialitzada, i que per tant, els nostres alumnes sords que venen de molt lluny, haurien de tenir certs avantatges semblants als que tenen els que van a una escola d’educació especial i que no tenen.
Tenim nens i nenes que fan més d’una hora de viatge cada dia per arribar a l’escola i no tenen cap suport logístic per als desplaçaments com tindrien si anessin a una escola d’educació especial.
Sabeu si existeix un model similar en altres escoles de fora de Catalunya?
Sí, a Madrid hi ha el Colegio Gaudem i la Escuela Pública El Sol que fan educació conjunta amb modalitat bilingüe, i també un institut i una escola bressol. A Andalusia també hi ha experiències similars.
A nivell internacional coneixem projectes bilingües a Poitiers, Paris, Portugal, els Països Nòrdics, Holanda,… però la modalitat bilingüe està patint a tot Europa perquè no té prou reconeixement en el món educatiu i polític.
A més a més, hi ha la pressió dels avenços tecnològics que es contraposen de manera errònia a l’ús de la llengua de signes, com si saber llengua de signes perjudiqués el desenvolupament de la discriminació auditiva i l’aprenentatge de la llengua oral.
Et refereixes als implants coclears i els audiòfons?
Sí, molts dels infants de la nostra escola els porten i són tecnologies que sumen, que ajuden a l’infant en el seu desenvolupament. Uns en fan més ús que d’altres…
També hi ha famílies que decideixen no implantar els seus fills quan no treuen profit dels audiòfons perquè entenen que el seu fill sord no és un discapacitat que cal operar sinó que la sordesa és una manera d’estar al món i per tant no cal canviar-lo. Creuen que la societat ha d’acceptar els seus fills tal com són.
Però la majoria sí que els porten. A alguns els serveix per adquirir llenguatge oral i en d’altres no és suficient i per tant el nostre model bilingüe segueix sent essencial.
Sempre tindran la llengua de signes com a suport…
Sí, la llengua de signes és com un flotador. Hi ha un autor anglès, el Gabi Morgan que diu que la llengua de signes és un «salvavides» que garanteix l’adquisició d’una llengua completa des del primer moment possible.
I ara que ha arribat l’estiu, oferiu activitats d’estiu inclusives amb els infants sords?
Sí, a l’escola s’organitza un casal d’estiu de 5 setmanes amb monitors competents en llengua de signes i alguns monitors sords, i per tant les activitats són integradores.
D’altra banda, hi ha una associació de famílies que es diu APANSCE que té un esplai i organitza colònies que estan dirigides només als infants sords i els seus germans. Perquè la idea és que ampliïn el context lingüístic en llengua de signes, que descobreixin la llengua de signes vinculada al lleure i no tan relacionada amb el món acadèmic.
Les colònies els ofereixen un context on la llengua de signes és una llengua molt viva, de joc i relació.
No seria interessant que els infants oïdors també poguessin anar a aquestes colònies?
Els infants sords estan tot el dia amb oïdors. El que no tenen és un espai entre iguals per comunicar-se tranquil·lament. És el seu respir.
Ja sé que pot semblar poc integrador però també els hi va molt bé poder-se relaxar i comunicar-se sense pensar i gaudir de les activitats de lleure amb calma i llibertat.
Altres enllaços d’interès
Web de l’Escola Municipal Tres Pins
Programa Catakrac de betevé amb un reportatge sobre l’Escola Tres Pins
Si us ha agradat aquesta entrada, compartiu-la a les xarxes!!