En el següent vídeo podeu veure un fragment de l’entrevista que li vam fer sobre els hàbits d’alimentació saludables, i just a sota del vídeo podeu llegir l’entrevista complerta.
Creus que alimentar és el mateix que educar en l’alimentació?
Ufff, la gran pregunta!! Si em preguntes si és el mateix alimentar que educar en l’alimentació la resposta és no, rotundament.
Una cosa és alimentar com havíem fet ancestralment i com els animals que tenen aquest instint d’alimentar: sí o sí jo et poso l’aliment a la teva boca perquè tinc por que d’altra manera tu moris o emmalalteixis. És el que fan els ocells amb les seves cries, que els hi entaforen els cuquets a dins la boca.
Nosaltres hores d’ara hem de canviar el xip i hem d’educar en l’alimentació molt més que alimentar. Hem d’intentar que les nostres cries, que ja no tenen problemes de manera general en obtenir l’aliment, agafin una altre via que és la més important: que siguin autònoms a l’hora de triar els aliments que els convenen.
Això és un coneixement que requereix d’una educació en l’alimentació. Que vol dir que els pares tenim l’obligació d’explicar als nostres fills, en fets i no en paraules, què és el que els convé menjar. Això significa crear un hàbit d’alimentació saludable: que el nano, sense adonar-se’n, mengi de manera saludable.
I quins són els passos per adquirir aquests hàbits?
L’adquisició d’un hàbit, en tots els casos, és un esforç. I un esforç cansa i és dolorós: aprendre a caminar és un esforç dolorós perquè caus i et fas mal, aprendre a menjar també ho és perquè requereix d’una atenció constant.
Jo dic que per educar en l’alimentació necessitem una cadira de 3 potes:
El temps: no et desesperis i no esperis que en un període curt de temps, el teu fill adquirirà un hàbit, necessita un llarg període de temps que jo he quantificat en 12 anys. Per tant, aquells pares que diuen: el meu fill té quatre anys i no menja pedrers d’ànec i estic desesperat perquè no menja de res, heu de saber que estem molt al principi i per tant, no defalliu, tenim un bon temps per dedicar a aquest afer.
L’altra pota de l’educació de l’alimentació és la constància: no s’hi valen les bones promeses de gimnàs de setembre i de gener “aniré al gimnàs” i mig matar-te de gimnàs i després defallir en l’intent. Això tampoc no funciona en alimentació perquè no adquireixes l’hàbit. Per adquirir un hàbit has de fer-ho cada dia, per tant, cada dia hem de sopar bé i a taula.
La tercera pota d’aquesta cadira de l’educació de l’alimentació és l’alegria: tot això ho hem de fer amb alegria. Si dinar i sopar plegats és un malson, és un intercanvi de retrets o una negociació constant amb mal humor, l’adquisició d’aquest hàbit es transforma en el record d’un trauma.
Aleshores, això de passar-ho bé durant l’àpat és fonamental…
Sí, la primera fase de l’educació per l’alimentació és aconseguir trobar un lloc de treball. Això vol dir tenir la taula ben despejada, com diuen els castellans, ben lliure de tota mena d’ordinadors o altres aparells que puguin crear interferències. I aquesta taula és l’altar.
S’ha de transformar en un altar perquè d’una manera gairebé religiosa hem de venerar aquest espai on exercirem l’educació en l’alimentació, reunir-nos tota la família i compartir les vivències del dia.
En aquesta taula no hi poden faltar l’aigua i el pa, uns vegetals crus (enciam, tomàquet amanit, pastanaga ratllada,…) i una fruitera ben assortida amb fruita fresca de temporada.
Però el més important és que la taula és un lloc per tenir bon rotllo, per ser feliços.
Per això us explicaré la paràbola del cargol.
És impossible que a un nen li agradin els cargols de manera fisiològica natural; el cargol és l’antítesi del gust infantil. A més a més, els nanos creen amb els cargols una relació entranyable: la primera cançó que aprenen és cargol treu banya, sovint van a la classe dels cargols…
És impossible que un nano vegi morir un cargol de defalliment, el bulli d’una manera cruel perquè caigui a l’olla amb les banyes fora i després li donis un escuradents i li diguis clava-li, treu aquesta goma grisa i arranca-li la caca, i suca-ho amb una salsa picant….
Aleshores, per què hi ha nens als que els hi agraden els cargols?
Quin dia mengem cargols? Els mengem els diumenges amb la família i els amics. Hi ha tanta alegria aquell dia! El nen vol tastar allò que fa tant contents els seus pares. A més a més, se li afegeix que quan el nen prova els cargols hi ha un esclat familiar d’alegria! A en Biel li agraden els cargols, ja és dels nostres! És com un procés iniciàtic familiar. I inclús l’àvia quan va a la parada del mercat ho explica: saps que al Biel li agraden els cargols?
Però què passa si ho fem a l’inrevés?
Un dilluns al migdia, has agafat el Biel pels pèls al cole, el deixes sol a la taula amb una plata de cargols i li dius: vaig a treure la rentadora, ara torno. I quan tornes, no se’ls ha menjat i li dius: home, no t’ho has acabat? Vaig a fer els vidres i quan torni ho vull tot acabat!
La diferència és l’alegria. A taula sempre hem d’estar contents. Si no mengen no passa res, ja menjaran demà. El nano anirà veient que el menjar no és una moneda de canvi, que mengem amb plaer, que el menjar ens fa estar contents i junts.